En l’aprenentatge de llengues forasteres, el valencià a l’aula i la seua rellevancia.
Per què he decidit escriure aquest blog en valencià i no, com normalment, en castellà?
Bàsicament, com a reconeixement a l’entorn en el qual estic vivint, on la majoria de la gent, entre els quals es troben també els meus alumnes, parlen valencià.
L’ensenyament d’una llengua forastera, sempre ha de partir des d’una actitud de respecte i esforç d’assimilació de la llengua i cultura local.
No m’agrada res la realitat que es troba molt sovint, principalment de professors natius anglesos que imparteixen l’anglés i no parlen res més que una mica de castellà. Si jo vull que els meus alumnes tinguen interés a aprendre la meua llengua (damunt, fent classes al seu país), s’ha d’esperar que jo també tinga el coneixement de la seua llengua.
D’una altra forma, adaptem esquemes quasi colonialistes d’una adaptació unilateral cap a una llengua o cultura de major rang i prestigi, suposadament l’anglés en aquest cas.
Existeixen més de 7200 llengües en el món, i totes tenen el seu valor.
És veritat que, majoritàriament ací a Espanya, no s’espera excessivament aprendre la llengua local a més del castellà. Normalment basta el castellà com a llengua vehicular i els que tinguen altres llengües maternes com pot ser el gallec, basc i valencià o català per exemple, s’adapten al castellà. A Catalunya, la pressió per aprendre el català, probablement és major.
De totes maneres, pense que és important enviar als alumnes el missatge que el seu professor ha posat el mateix esforç per aprendre la seua llengua, que el que espera d’ells per a aprendre la llengua forastera. Així, es guanya la credibilitat i respecte cara als seus alumnes. Es pot arribar perfectament fins i tot al nivell d’adaptació a aquestes llengües.
Què té a veure amb el tema si en el blog es tracta d’ensenyar la llengua forastera?
És precisament pel que vaig explicar anteriorment. El professor que domina bé la llengua pròpia dels seus alumnes, el té molt més fàcil per a transmetre’ls a aquests la importància de l’aprenentatge d’una llengua des de l’essència de valorar les diferents llengües al mateix nivell. Jo personalment ho veig com una pre-condició de coherència personal cap als alumnes.
Anem al tema: Cal parlar anglés tot el temps en classe d’anglés? (o qualsevol altra llengua).
Jo personalment no soc massa dogmàtic a aqueix respecte. Pense que és relatiu.
Els cursos infantils de TipTop languages s’imparteixen exclusivament en la llengua forastera.
Els xiquets (i quan més xicotets encara més) absorbeixen una llengua forastera com els bebés beuen la llet materna.
Pot ser que no es llancen de seguida a parlar la llengua, però fins i tot en aquest cas, l’estan absorbint de manera passiva.
Convé no pressionar als xiquets en aquest respecte. El resultat seria contraproduent. Cal deixar-li a cadascú la pròpia llibertat individual.
Els xics dels cursos de secundària ja tenen una edat en la qual el cervell absorbeix la informació més com la ment adulta, vull dir a través de l’assimilació de la comprensió teòrica.
Un adult ja no aprén una llengua de la mateixa forma que un xiquet.
Pense que moltes vegades s’idealitza la manera d’assimilar la informació quasi automàtica, dels xiquets xicotets. En realitat, els més xicotets perden també molt ràpidament la concentració i convé impartir la informació en dosis xicotetes i, és clar, adaptat al món infantil, en forma de jocs, balls i cançons. La interacció de passar-s’ho bé al mateix temps és molt important.
En canvi, els xics ja més majors aporten una qualitat més semblant als adults que els xiquets no tenen: La capacitat de captar la informació a nivell teòric. No s’ha de menysprear aqueixa capacitat. Molt sovint els estudiants adults compensen els avantatges dels xiquets per la seua motivació i constància, i la seua capacitat de comprendre explicacions a un nivell teòric resulta extremadament beneficiosa.
Pot ser molt útil cridar l’atenció dels alumnes sobre aspectes bàsics que tal vegada mai han pensat conscientment en la seua vida, que per exemple utilitzem el verb ser en relació amb adjectius i tindre amb substantius; i que un verb modal (en qualsevol llengua europea) requereix un altre verb en forma d’infinitiu. Assimilar informació d’aquest tipus és fonamental per a parlar correctament. Tenim clar que «no puc vindre» es tradueix en «no puedo venir» i no «no puedo viene» i serà igual en qualsevol llengua forastera (almenys europea). Assimilacions d’aquest tipus ajuden molt per a parlar d’una manera correcta, siga alemany, francés o noruec.
Al mateix temps convé mantindre una mentalitat una mica infantil per a llançar-se i jugar amb la llengua. De la mateixa forma que els pares corregeixen al seu xiquet quan diu «rompido» en lloc de «roto«, l’adult pot aprendre del mateix error en la llengua forastera. Sempre és un avantatge llançar-se a parlar i no tindre vergonya d’equivocar-se.
«Mama, Pablo ha rompido el cuadro de la habitación.»
El que fa un xiquet per pura pràctica de llançar-se i la correcció de l’entorn, l’adolescent o adult l’aprén més tard en gran part per l’assimilació teòrica, almenys és un recurs fenomenal. Moltes vegades fins i tot resulta més beneficiosa aquesta capacitat (ho vaig explicar abans amb l’exemple dels verbs modals + infinitiu) en una llengua forastera que intentar aprendre únicament per assimilació immediata o per repetició.
De totes maneres, hi ha molts enfocaments de com es pot aprendre una llengua forastera i no tots funcionen igual per a uns alumnes o altres. En Tiptop Languages apostem per un aprenentatge d’allò més pràctic possible amb el pes central en la interacció entre parlar (pràctica oral) i comprendre (comprensió oral) i l’aprenentatge dels recursos fonamentals en vocabulari i gramàtica.
Per aquest motiu, considere un gran avantatge, el tindre un bon nivell de la llengua materna de l’alumne. El professor pot fer ús de la llengua materna per a explicar aspectes complexos de gramàtica o fer comparacions entre les llengües per a explicar millor els aspectes en comú o les diferències.
Molt sovint és important la comprensió teòrica d’uns certs aspectes, principalment gramaticals. La llengua forastera pot aportar una distracció d’allò més rellevant, quan es tracta d’explicar la matèria.
El teu comentari ara possiblement serà:
«No estic d’acord. Pense que has d’explicar això també en anglés o alemany».
En els cursos per a adults de Tiptop languages pregunte normalment als alumnes d’un nivell intermedi-avançat si prefereixen que done les explicacions més teòriques en castellà o anglés/alemany. Clar, jo em puc adaptar.En valencià em falta encara una mica de costum o pràctica, però en alguna ocasió també he arribat a donar explicacions gramaticals en valencià.
Entenc perfectament que el fet de donar les explicacions en llengua forastera aporte la pràctica addicional de comprensió que de l’altra forma faltaria. No obstant això, l’important és captar bé el missatge i per això pot ser preferible canviar de llengua en estos casos.
Conste que, en Tiptop Languages, qualsevol situació de pràctica comunicativa (i més encara quan és extensa) es fa en la llengua forastera i sense interrupcions; fins i tot arribem a pràctica molt intensiva i productiva així.
És preferible donar-li temps a l’estudiant per a preparar la seua presentació abans que aclarir constantment vocabulari al mig, preguntant contínuament «Com dic això?» o «¿Qué significa sin embargo?». És millor que l’alumne trobe la manera d’esquivar les paraules que li falten en el moment. És un bon entrenament de la flexibilitat mental a l’hora de parlar.
Mentre que presentacions de temes de la vida més quotidiana possiblement no requereixen cap preparació abans, no esperaria de cap alumne que sabera formular ad hòc una opinió detallada sobre un tema complex en llengua extrangera, com pot ser «Què penses tu de la pena capital?» És normal que l’alumne haja d’organitzar els seus plantejaments.
També passa molt que com a alumnes entrem estressats a l’aula. En arribar el/la estudiant, està encara pensant en un assumpte laboral, de vida personal o en l’embós en el camí.
A vegades anem tan precipitats que no ens permetem uns moments per a relaxar-nos.
Per això, soc partidari de transmetre calma i donar temps als meus alumnes abans de començar a aprofundir. En anglés es diu «warm up» (calfament), és el mateix com en els esports. Fa falta un calfament de muscles abans de córrer. A l’aula estem parlant de calfar les neurones que necessitem per a l’aprenentatge.
Molt útil també és la pràctica comunicativa «just for fun» – pel plaer de parlar.
La qüestió estàndard és: «Parles anglés?» (o la llengua que siga).
No preguntem: «Saps la gramàtica anglesa?»
Això ho deixa molt clar: «La gramàtica no és res més que una eina però mai la finalitat mateixa».
Tampoc es tracta necessàriament de «estudiar» la llengua sinó d’aprendre-la.
Em passa a vegades que al final dedique més temps a la pràctica comunicativa amb un alumne del que havia pensat inicialment, i un altre aspecte possiblement de la pràctica gramatical, de vocabulari o de fonètica queda relegat a segon pla. Pense que és important tindre aquesta flexibilitat perquè, al cap i a la fi, normalment és això el que volen principalment els alumnes: arribar a millorar la seua capacitat d’expressió oral dins d’un context de xarrada natural.
És un bon senyal quan es perd una mica la sensació d’estar en classe i l’alumne/alumna se sent en un ambient de xarrada comuna de la vida social. A més, esta sensació és la que més falta quan estàs aprenent una llengua fora del país on es parla i possiblement no coneixes a ningú per a la xarrada social en la llengua.
Un dels consells més freqüents en els cursos intensius per a estrangers a les escoles de llengües és:
«Cal eixir amb els amics a la nit. Anar als bars i parlar amb la gent!».
És més comú sentir este consell que el de dir:
«Cal dedicar un mínim d’una hora assegut en l’escriptori d’estudi seriós.»
Clar, amb això no estic dient que els exàmens no requereixen el seu temps d’estudi a casa!
Tot depén de la meta proposada.
Artículos relacionados:
